I Veneti: un moviment polític independentista emergent al Vènet

Riportemo de seguito l’intervento del senador Miquel Bofill de ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) al Veneto-Day del 18 de novenbre scorso, in ocaxion dela so partesipasion al Veneto-Day.

trato da http://www.mbofill.net/arxius/000616.html

És més coneguda Venècia i menys el seu país, el Vènet, que amb una població de 4,5 milions d’habitants i un 10% del PIB d’Itàlia, si considerem la regió estricta actual, i un 20% del PIB d’Itàlia, si considerem el conjunt del terriori històric de la Serenísssima República de Venècia que encara comparteix la llengua vèneta, és una de les regions europees econòmicament i culturalment més potents (aquí trobareu algunes dades sobre l’economia vèneta i les seves possibilitats).

Al setembre vaig participar a la Festa dei veneti, de caràcter cultural i socialment i políticament transversal, i ara, el 18 de novembre, acabo de participar en una jornada de contingut més polític convidat per I Veneti.

Aquí podeu veure tots els documents de la jornada i aquí el vídeo del tall del telenotícies del canal regional de la RAI (tele italiana) que se’n feia ressò, amb un tall d’entrevista que em van fer.

A més, un grup de vènets residents a Catalunya i de catalans, ja hem constituït l’Associació catalano-vèneta, que comença a fer les primeres passes (ja us n’informaré properament).

A continuació trobareu les notes en què vaig basar la meva intervenció en l’acte:

Bon di. Agraeixo al moviment polític d’I Veneti la invitació a participar en aquesta jornada que ens permet conèixer millor la realitat vèneta i difondre el nostre projecte polític.

Heu titulat la meva intervenció amb una frase que vaig dir a Sitadea al mes de setembre: vènets i catalans dos camins cap a una Europa més democràtica i més unida.

Amb aquesta frase, em referia a diverses qüestions alhora:

En primer lloc, al fet que hi ha un camí propi de cada poble, d’acord amb la seva història, la seva cultura i la seva llengua, el seu teixit econòmic i social, un camí propi de progrés polític, econòmic i social.

En segon lloc, al fet que els nostres camins convergeixen a Europa, perquè convé als nostres països, perquè formem part essencial d’Europa des dels nosttres orígens nacionals, formem part de la història i la cultura europea profunda, amb apoirtacions tan significatives com la Sereníssima República veneciana, i perquè ens convé formar part de l’estructura econòmica i política sorgida després de la II Guerra Mundial, que és una garantía, un factor de pau, d’estabilitat democràtica i de progrés econòmic i social.

Em refería també al fet que la consolidació de la Unió Europea, el seu enfortiment passa per una major democratització, passa per una nova ampliació europea. Cal una nova ampliació interna de la Unió Europea. Vam acabar el segle passat amb una ampliació cap a l’Est que va permetre alhora l’accés a la independència de moltes nacions, el naixement de nous estats i l’accés a la democràcia a molts pobles. Ara ens trobem en una etapa política en què Europa haurà de fer noves passes per consolidar les seves estructures polítiques i econòmiques, per consolidar la seva democràcia i escoltar les veus dels pobles que ja truquen a la seva porta qüestionant els estats com es configurar als segles XIX i XX. Flandes, Escòcia, el País Basc i Catalunya ja truquen a la porta d’Europa, i altres regions, que ja tenen estructures autonòmiques regionals, també volen participar en la integració europea, hi volen participar directament perquè estan mal representades pels estats actuals. Aquesta participació enforteix Europa políticament i li permet alliberar les seves potencialitats, que emergeixin noves iniciatives empresarials, culturals, socials…

Finalment, parlant dels nostres camins europeus, també em referia al fet que la independència que plantegem no és aillacionista i insolidària, sinó que al contrari vol unir més Europa: ser independents per participar en la construcció d’una interdependència democràtica i solidària a Europa i d’Europa amb el món.

Com us deia en començar em referia també en parlar del camí català i del camí vènet cap a Europa al fet que cada poble ha de trobar el seu propi camí, no hi ha un únic model, cadascú té la seva tradició i la seva realitat social.

El nostre camí a Europa, ho comprovem cada dia, no passa per Madrid. Madrid és un obstacle per a la nostra plena participació a Europa. El centralisme espanyol ha estat històricament per a nosaltres un fre per a la nostra relació amb Europa. Ja ho deien els nostres representants polítics i culturals fa un segle i avui ens trobem igual, amb la particularitat que l’immens espoli fiscal de Catalunya i els Països Catalans, els ajuts europeus que han anat majoritàriament a les regions del centre i els sud de la península Ibèrica, han permès a aquestes regions, casualment les comunitats monolingües castellanes de l’Estat espanyol, fer un gran salt endavant en benestar, progrés social i infraestructures. Mentres a catalunya avui, amb el pes d’una nova immigració molt nombrosa (hem passat de 6 a 7 milions d’habitants en menys de 10 anys), estem patint una greu crisi de serveis i infraestructures, una greu crisi de finançament públic.

ERC fa anys que denunciava aques espoli i aquesta realitat, i reclamava la necessitat que gestionéssim nosaltres els nostres impostos, els nostres recursos.

Avui és un clam en tota la societat catalana. Ho va expressar aquests dies el president de la Generalitat de Catalunya, un socialista català que és al govern en coalició amb ERC, dient a Madrid, davant els seus correligionaris espanyols, que hi havia a Catalunya una desafecció cada cop més gran cap a Espanya. També, fins i tot la gran patronal, com ho han fet els sindicats, ha reclamat la fi de l’espoli fiscal a Catalunya.

Creix, lentament, però creix en la societat catalana l’independentisme, un independentisme transversal, que no acaba de dir-ho clarament, però que crea un clima favorable al creixement de l’independentisme polític.

Nosaltres ens hem fixat un horitzó per al 2014 d’alt contingut simbòlic per fer madurar el moviment social sobiranista, independentista, per mirar d’aconseguir una majoria suficient al Parlament de Catalunya que, al marge de les seves opinions polítiques més o menys federalistes o independentistes, accepti convocar un referèndum d’autodeterminació i que doni un mandat al govern català, la generalitat de Catalunya, per organitzar-lo.

Es dóna la circumstància europea favorable que Escòcia i el País basc tenen consultes compromeses. També es dóna la circumstància, per això parlem del 2014, que en aquesta data es commemora el 300 aniversari de la pèrdua de les llibertats de Catalunya i de l’inici de la dinastia borbònica i del centralisme espanyol.

M’agradaria poder explicar-vos moltes més coses de Catalunya, del seu passat, de seu futur i del seu present, com per exemple com la convocatòria l’1 de desembre ‘una manifestació per reclamar la gestió des de Catalunya de totes les grans infraestrctures de comunicació, però no vull abusar de la vostra atenció. És el poble vènet, I Veneti, avui el protagonista. I m’agradaria dir-vos, per acabar, que és una satisfacció veure que la realitat dels venetistes, les seves aspiracions, com a expressió d’un teixit social actiu i moddern, són també polítiques, econòmiques i socials, que reivindiqueu la rica tradició vèneta des de la Sereníssima República no des de la nostalgia sinó per projectar-vos al futur.

Gràcies per la vostra atenció.

Escrit per Miquel Bofill el 30/11/2007

written by

The author didn‘t add any Information to his profile yet.
Related Posts

Comments are closed.

Leave a Reply

Want to join the discussion?
Feel free to contribute!