E L T Ì L I O (àl Tèj / Tajèr)
Lé pòch da dìr, el Tìlio al è ‘l àlbero de-a vita. Fin da sènpre ‘sto àlbero lé stât cegnèst in gràn considerathiòn da-a nòstra tradithiòn piavesàna-montegàna. Na òlta no se podèa gnànca pensàr a’n paesèt, pàr cuànt pìzhôl kèl fùsse sènzha àn bèl tìlio / tèj te-a piàzha. Sôt la sò onbrìa fèa bànca el sìnico co-i sò consilièr. D’istà pò, jèra lògo ànca pàr àltre reuniòn: òmi a fàr afàri, zhènt a fàr fìla, pàr-fìn a tajàr-se i cavèi. Là se magnèa e se balèa co tànt de sonadòri. Sôt el tìlio/tèj se fèa sàgra tèi dì de fèsta, e l’é ànca cuà che i dhòveni ‘ inparéa a deventàr gràndi: àn çentro sozhiâl, se pôl dìr. Praticamèntre al tèj/tìlio al jèra n cuèrt pàr la bòna zhènt: ùn àrbol cò-i sò ràn co fà la còca cò-i sò pitusét sôt. I dìs che ànca la Madòna côl sò fantolìn/putìn la polséa sôt la so onbrìa cò la ‘ndèa in transfèrta, o la ‘ndèa a catàr sò màre Sànta Ána (Nèta), o la màre de sò dhermàn: el Sànt Huàne.
‘Sto benèdeto tìlio al ne fà vègner in a mènte el Rè Matiàzh, ch’el vèa vù coràjo de conportàr-se maâl pàr- fìn coôl Signòr pàr vìa de-a sò insolènzha. Cussìta ghe a tocà pèrder ‘na batàlia pròpio vezhìn àn tìlio cressèst in mèdho i prà. I cònta pò ànca che ‘sto Rè “slovèneto” Matiàzh al jèra restà serà èntro in-te na cavèrna còi sò ùltimi soldà. Dùti lòri i se vèa indormenzhà e i se saràe svejàdi da nòvo nòme che inte-a nôt de Nadàl, cuànde che an tìlio al saràe vegnèst-sù pròpio vezhìn la gròta ònde ke lòri i jèra seràdi èntro. Pìn vànti côl tènp el tìlio/tèj àl saràe cressèst, àl varàe fiorì e pàr ùltimo al se saràe secà, mòrt. Ál Rè Matiàzh alòra àl se varàe svejà, e ciamàdi dùti i sò òmeni, al varàe vinzhèst la guèra pàr che cuèi ch’el vèa incontrà i saràe dùti scanpàdi. E tànta zhènt la é ndàda drìo-ghe pàr vìa che dùti, dhòven e vècj, i ghe cegnèa a fàr cuèl che lù l ghe diséa, drìo-ghe a le sò instruthiòn. Ál bòn udòr dei fiòr de ‘sto tìlio/tèj àl ghe varàe dât morbìn e fât deventàr sprìnghi tùti, e chi che stèa mâl, i saràe stàdi mèjo sùhito. Lé pàr cuèsto ch’el tìlio/tèj i dis che l’é l’ “àlbro de-a vita”. ‘Sto tèj/tìlio al à n gràn spàzhio in dùte le stòrie de la Uròpa çentrâl, un fià da pàr tùt. I é lòghi che i à vìst stanzhiàdi i Vèneti de ‘na vòlta. Vèneti che i é restàdi semenàdi pa stràda ìnte a migrathiòn e che magàri incò i pàrla “cirillico-illirico” drìo la Câl Ongarèsca/Sciahonèsca, che la và a Nassént, o la Stràda boreàna del Ánbra che la rimònta in tramontàna fìn tèl màr Bàltego. Sènpre pàr cuistiòn de espressiòn: ghe n’è ìnte la Venèthia dei nòstri che i pàrla nostràn, àltri sòte sfòrzh pa inparàr el fiorentìn/tiberìn, ma i farà pòca stràda, pàr che i và fòra ràzha. Ghe n’è pò cuèi de tràns-àcua/tràns-oçeànich che i pàrla nostràn-indiàn (tupì/huaranì)-braziliàn; àltri tèl mòndo nòvo-castiliàn de-a Mèrica Latìna, o ànglo-mericàn, o bèn australiàn, sôt le stèle bèle de la romàntica constelathiòn de la Crôs Austrâl/Cruzèiro do Sùl. El gràn scritòr e poèta Walther von der Vogelweide (1169-1228) al à scrivèst la bèla canzhòn, scuasi un madrigàl: ”Sôt el Tìlio” voltàda dal todèsch mediàn ìnte n vèneto patòch e rùstego de-a Zhànca Piàve (Zhèneda co Ùdèrzh, …co Montegàn e Ongarèsca pa stravès):
1) Nota zlenguìstega: vardé che pàr: tèj/tìlio/tajèr se podaràe ànca fàr ùso de: “tìlia”, pàr vìa che ànca el salézh al à la sò dithiòn fémena: “salghèra”, o bèn: cuchèr=cuchèra, noghèra, arnèr=arnèra, ulivèr=ulivèra, noselèr=noselèra, sarezèr=sarezèra. – Dapo: el tèj, pàr de pì de èsser sède del consìlio cumunâl de Zhèneda (“sub tilia Coenitae”) al varàe ànca dèi concorènti, tìpo: noghère e morèr tèi cortìvi dè-e càse colòneghe. Me sovién la famòsa Pisolèra de Vilòrba, el Crucugnèr dè-a cortina de Vigonòvo/Vinouf de Fontanafrèda de Pordenòn, Sànta Marìa del Ròver, vànti de rivàr a Tarvìs=Trevìso, e tànti àltri càsi, vezhìni e slontàni: Morùz, tèl Furlàn, pò da novo: Lipiza te-a Zlovénia, o Lìpsia/Leipzig in Sassònia, o Lindau sùl làgo de Costànzha, pa no parlàr del stradòn “Unter den Linden” de Berlìn. Pa finìr-la: ‘sto Tìlio l’é bèn presènte te-a topo-nomàstega (nòmi de lòghi) e ìnte la aràldica del Zhèntro/Mittel-Europa. Magnìfico pâl so portamènto, la sò onbrìa e l parfùn de-i sò fiòr, ‘sto tìlio i te-o dìs: Lipa par slàvo e Lìnde pàr todèsch. “E più non dimandare, Contenté-ve pàr incò, càri da Dìo!”
Nerio de Carlo
Read more
Popularity: 1% [?]
Commenti recenti